Els mals instints.



En un poble hi havia un home conegut per Vicent de la Barca, de mals instints: no mes gosava de fer mal, procurant que no el veren, i les seues bromes eren de mal gust o perjudicials.

Una vegada amollà l'aigua per a que anara a pedre, fent falta per a regar; en festes tallà la corrent de la llum electrica per, "fer el gracios"; fea les seues necessitats en els punts mes absurts i molests: entrava en un melonar i marcava tots els melons, assolava una caseta o cremava una pallissa com si tal cosa; fea patir als gats i als gossos, deixava a algu tancat aon no puguera eixir; destruia els nius dels pardalets i fea atres barrabassades, propies de malcriats.

Anava creixent i no millorava. D'ell no se contaven mes que maleses.

De chicotet s'havia especialisat en tirar pedrades; se burlava dels vellets i dels coixos i se refea contra els majors quan el renyien, plantant-los cara.

Quan li va tocar complir el servici militar, volia seguir fent de les seues, pero alli el van posar a ralla: en un parell de voltes que va dormir en el calaboç, se van acabar totes les seues bromes pesades.

Quan el van llicenciar del servici militar, tornà al poble, mes manset que una ovella, pero fent alarde de que aquells "tios" no havien pogut en ell.

I aixina era, perque continuava en els seus mals instints. Se rumorejava pel poble que era l'autor d'una crema que havia acabat en el pinar del municipi, aixina com d'algunes fechories que s'havien produit en el terme, pero ningu l’havia vist.

En aixo va haver unes plogudes molt fortes i el riu se'n va eixir de mare, inundant totes les hortes.

Vicentet de la Barca, com era de males intencions, va anar a cert punt a desviar la riuada, fent-li cami al aigua per a que se'n ixquera del cauce i invadira les hortes d'un vei a qui volia perjudicar.

En tan mala sort que Vicent esvara, caigue al riu i fon arrastrat per la corrent.




Artana Estiu 1990

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.