En les terres valencianes te gran importancia el cultiu del taronger, l'arbre mes: fermos de tots: no sols pels seus fruits, dolços, sino tambe per la verdor de ses satinades fulles, l'intens perfum de ses flors i -perque no dirho- pels resultats economics que reporta la venda de la collita quan els anys venen be.
En general el propietari no especula en les taronges: deixa l'especulacio als comerciants o exportadors i es conforma en traure, al vendre-les, els costs de produccio i un poc mes.
Pero hi havia en un poble de la Plana un llaurador o propietari molt dur per a vendre. Sempre li pareixia que li oferien poc els corredors de comerç; perque ell contava els diners que li costava el delicat cultiu de la taronja i volia traure, ademes de lo que s'havia gastat, un interes modic del valor de les finques.
Ell passava conte dels jornals, abonaments, recs, de la poda dels arbres, cremada de la llenya, imposts de l'Estat, del municipi, de les comunitats de regants i de les varies i cares polvorisades contra les plagues del camp.
Ademes ell contava els anys que la plantacio de tarongers no dona producte i supon un capital mort, i els anys en que pedrega o la taronja es gela, o es cau per les ventoleres o per les pluges freqüents. (De quan els compradors no paguen no cal ni parlar).
¡Motius te el llaurador per a valer vendre be les taronges!
Pero el senyor Pasqual se’n passava de rosca: si li compraven les taronges a deu el lles venia a dotze, si li oferien a dotze, les volia a quinze. I aixina, anava allargant la venda i era sempre dels ultims a vendre.
El resultat fon algunes vegades que quan anava a vendre les taronges, s'havien caigut mes de la mitat. Pero no es aixo lo pijor: any per atre quan es disponía a vendre ya havien tancat els comerços i se li quedava la collita penjant.
¡Senyor Pasqual, que les coses en estar be ya no cal mes!
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.