Una volta era un chiqueta que li dien Maria Roseta. Sos pares tenien una
horta en que conreaven flors. La chiqueta anava tots el dies a l’horta i
cullia flors, i sa mare les venia en una paradeta en la plaça.
Un dia va
vore en el jardi una rosa diferent a les atres per sa hermosura, i li dolia
cullir-la, per lo que la va deixar estar.
Al cap d’uns dies va vore que
la rosa era encara mes bonica, i és que en ella estava amagada la reina de
les flors.
A l’acostar-se la chiqueta al roser per a olorar la rosa, se li aparegue
dita reina i li digue: Roseta, com m’has perdonat la vida, vullc donar-te
un premi: demana'm lo que vullgues que te ho concedire.
Roseta no sabia
qué demanar, pero al instant va recordar que en la fira volia unes
castanyoles i se va quedar en el desig, perque sa mare no va valer
comprar-li-les, per lo que respongue: vullc unes castanyoles, ben alegres i
repicadores.
Al moment la reina de les flors, li posà en les mans unes castanyoles,
tan alegres que tots els que les sentien repiquetejar no podien deixar de
posar-se a ballar.
La reina li va dir a la chiqueta que aquelles
castanyoles eren magiques i que, al sentir-les tocar, totes les persones
de be sentirien ganes de ballar.
La chiqueta de moment s'en ana a sa
casa, pero el día siguient se va dirigir al mercat, a vore a sa mare, i
pel cami se li va ocorrer tocar les castanyoles.
Al instant se van
posar a ballar tots els que passaven pel seu costat.
En aixo un
hortola, que Roseta va encontrar pel carrer, li va dir: amaga eixes
castanyoles, que em fas ballar sense ganes, perque, lo que tinc yo,
son motius per a plorar.
Maria Roseta se les va alçar en la boljaca
del devantal, i li va preguntar a aquell home qué es lo que li passava.
L’hortola li va contar que anant ell en companyia del seu fill en un
carro ple de taronges, per a vendre-les en el mercat, els van eixir uns
lladres, que no sols robaren les taronges ,sino que ademes secuestraren
al fill, i tingue que pagar per la seua llibertat un important rescat,
tant, que quedà arruinat, mes pobre que una rata, puix, va tindre que
vendre els horts que tenia i hipotecar la casa en que vivien, per a
pagar als lladres.
La chica li va preguntar al hortola si havia
denunciat el fet a la policia, i el hortola respongue: si que ho he dit
a la justicia, pera de cap de les maneres han pogut identificar als
lladres.
A Maria Roseta va acodir en aquell moment al pensament una
idea lluminosa: senyor hortola, va dir, ya vorà com algo ho arregle yo.
Y s'en va anar al Governador, li va exposar les virtuts magiques de les
castanyoles, i li demana dos guardia-civils per a apresonar als
delinqûents.
Per la vespra d'aquell dia es celebrava una romeria, no llunt del
poble, i quan estava la gent reunida, Maria Roseta anava per la plaça
tocant les castanyoles, i per alli a on passava se posaven tots a ballar,
encara que no els abellira.
Solament quan arribà als lladres, que
tambe estaven alli per a vore si "despullaven" a algun incaut, estos no
se posaren a ballar, fent resistencia a les virtuts magiques de les
castanyoles.
Maria Roseta, recordant les paraules que li va dir la
reina de les flors, de que "al sentir les castanyoles ballarien totes
les persones de be", va compendre que aquells homens eren males
persones, i els denuncia a la guardia-civil.
Esta els va interrogar,
va descobrir en ells als lladres de les taronges i extorsionadors de
l'hortola, i els va conduir esposats al calaboç.
El Governador va donar a Xaria Roseta una gran recompensa.
L'hortola
va recuperar els diners dels lladres i va recomprar els horts Maria Roseta
es va casar en el fill de l'hortola i en els diners de la recompensa van
abrir un taller de castanyoles pero estes ya no eren magiques.
Els dos
recencasats foren molt feliços, i sempre que volien fer festa tocaven les
castanyoles de la reina de les flors.
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.