Estem acostumats a que en les fabules parlen els animals, pero no els
arbres.
No obstant aixo, a cada punt oim parlar del llenguage de les
plantes.
Yo no sé si elles parlen verdaderament o som nosatros qui els
l'ho atribuim.
Siga lo que vullga, aci va a continuacio , no un coloqui
que una volta van tindre un arbre i una chiqueta, sino una serie de monolecs
i converses que ells tingueren en a lo llarc del temps.
A la manera de
les fabules, tambe esta narracio tindra, si se vol traure, la seua lliço moral.
Un pardalet portava en el bec una llávoreta com una almela, la qual, com
tenia la corfa tant dura, no podia menjar-se-la si no la trenca va.
Pensava llançar-la des de lo alt, damunt d'unes penyes , per a que
s'esclafara, pero va errar el calcul i la soltà damunt del jardi d'una
placeta.
Quan regaren el jardi, l'almeleta quedà soterrada, i a pur de
regar-se una i atra volta, al cap de tres mesos va escomençar a donar
senyals de vida.
Segurament per l'humitat s'havia podrit la crosta de
l'almela, i el gallo, a l'unflar-se, havia tret una punteta cap avall,
que es convertiria en l'arrail, i unes atres puntetes cap amunt, els cotiledons
, que buscaren la llum del sol i la llibertat, este brot, al principi blanc
com la llet, al surgir de la terra, cada vegada era mes vert, d'un vert
fosc.
Quan esta mata assomà, a ras de terra i recibi el primer raig
de Sol, exclamà: ¡ gracies siguen donades a Deu pel benefici que'm fa de
l'existencia!.
Des del primer dia la seua vida transcorria tranquilament, creixent poc a
poc, gracies a l'aigua, que de quan en quan li sostovava la terra,
permetent-li chuplar l'aliment apropiat, i gracies tambe a l'astre rei,
que li enviava la seua alegre llum i els seus benefics rajos.
L'unic motiu de preocupacio per a l'arbret, eren els chiquets que jugaven
a pilota o li pegaven patades al balo en la placeta, quan estaven a punt de
chafarlo, corrent darrere de l'esfera, que s'en fugia del seu camp
d'operacions.
perque les alimanyes, com per eixemple, els insectes i
les rates, no tenien vida en aquell jardi, per les defenses de la propia
naturalea i, sobre tot, per la presencia dels gats, que em aquella
placeta vigilaven dia i nit en espera de algun ratoli.
El primer i el segon any, l'arbret estava encantat de la vida, veent cada
dia eixir i pondre's el sol, i cóm se turnaven la llum del dia i la foscor
de la nit.
No sabia qué admirar mes, si l’esplendor del Sol, o la
argentada llum de la Lluna o el firmament sembrat de millons d'esteles.
Pel mati veia com s'obrien els capolls de les flors i cóm estes mostraven
sos policroms petals i exhalaven sos intensos perfums escoltava embelesat
com les aus prorrumpien en armoniosos cantics, i les mirava saltant
juguetones d'aci cap alla sense parar.
Un atre fenomen que el deixava
maravellat era el canvi de les estacions: com al iniciar-se la primavera,
tota la creacio, dormida durant el llarc hivern, com si responguera a un
conjur, se revestia de verdor i oferia l'espectacul sorprenent de ses
policromes flors i sabrosos fruits.
En si mateix experimentava este
miracle, cubrint-se de fullage i creixent paulatinament, pero sense parar.
Tot anava be, fins que el tercer any es presentà un hivern molt riguros, i
el nostre arbre va estar en perill mort.
Primerament, caigue una gran
nevada, que cubri poble i muntanyes d'un pam de neu.
L'abre patia fret,
pero el podia soportar.
Se llimitava a dir: ¡quin fret tinc, quin fret
tinc.
Despres vingue un huraca, que va arrancar d'arrail una serie
d’arbres, els mes corpulents, al seu costat.
El nostre abre va passar
mes por que un conill; tot era dir: “Senyor Huraca, tinga compasio de mi,
¿no veeu que soc chicotet? Vaja a visitar a les garroferes i oliveres, als
alcornocs i carrasques i atres arbres forts i vells, a qui la força del vent
no pot fer tant de mal; ¿ no veeu lo tendret que soc? un rafec vostre pot
acabar en la meua vida".
Lo que va salvar al nostre arbre va ser
tindre una soca tan primeta i flexible; el vent huracanat, al passar per
damunt d'ell, el doblegava , pero no el trencava.
Mes avant de l'hivern,
pel mes de febrer, quan l'Iglesia celebrà els sants barbuts, vingue una
baixada de la temperatura, que gela tots els arbres frutals de la
contornada.
El nostre abre s'escapà de la gelada, pero de mati quan el
fret apretava, no fea mes que queixar-se de la seua mala sort, dient: quin
fret fa, quin fret tinc, d'esta no passe.
¡ no tinc roba per a cobrir-me,
el meu tronc es molt primet, ai, ai, que vaig a morir-me!.
Anava passant el tems, i, un dia de primavera, l'arbret, ple de joya,
desgranà una sonrisa; ya soc tot un arbre, per fi soc gran: el meu tronc
s'ha fet mes gros, les rames tenen certa consistencia, estic ple de fulles,
i algunes floretes exhalen alredor de mi son agradable aroma.
¡ Veniu abelletes i libeu el caliç de les meues flors; ya puc ajudar-vos a
fabricar cera i mel!.
Veniu pardalets a parar-vos en les meues rames,
que sentire a gust les vostres cançons: ¡ Veniu, camnants acalorats, a
refugiar-vos a la meua sombra, que yo vos aliviare.
! Tal volta molt
pronte començare a regalar-vos dolços fruits.
¡ Que vinguen els papallons
a revolotejar en les meues branques, i els pardalets a esgrunçar-se em les
meues rames.
Tot era felicitat per al nostre arbre.
Pero va vindre l'estiu ,un poc caluros, com sempre, i l'arbre va resistir
be les ponentades, pero en el mes d'agost es presentà una tormenta,
acompanyada de trons i rajos i seguida d’una pedregada, que deixa arbres i
arbusts sense fulles ni fruits; cada pedra era del tamany d'un ou de colom.
La pedregada tirà per terra els raims, les taronges, les garrofes, les
olives, tots els fruits de seca o d'horta, i deixa els arbres tan
despullats, que donava pena vore'ls.
Mentres descarregava la tormenta,
l'arbre nostre no fea mes que resar-li a la tempesta, dient: ¡ tin compassio
de mi, que no ho podre resistir; ara si que me morc!.
Pero, passà la tempestat i l'arbre no's mori: no mes quedà sense fulles;
donava llastima vore'l, tan pelat.
I en eixe estat va permaneixer lo
que quedava d'estiu, tot l'otony i tot l'hivern, fins que a l'arribar la
primavera, l'arbre experimentà cóm tornava a circular pel seu teixit
vascular el liquit portador de vida, el qual alcançava les extremitats de
les rames, obrint botons i desenrollant els brots en verdes fulles:
la seua alegria fon desbordant.
Pero vingue altra volta l'estiu, i per rao d'obres, la placeta deixa de
regar-se, ajuntant-se la sequia al calor reinant.
L'arbre, acostumat als
recs periodics, anava perdent vitalitat, les fulles se mustiaven, se secaven
i caien en terra: l'arbre mateix caminava cap a la mort si no se posava
remei a temps.
En aixo unes veïnes de la placeta, que havien vist naixer
i creixer l'arbret i el consideraven com a cosa propia, el prengueren per
son conte i comenraren a regar-lo totes les semanes conseguint que tornara
en sí i es lliurara d'una mort segura.
Va ser que en la casa veïna hi
havia dos chiquetes mes guapes que un sol i una agüela bondadosa, a la que
li van dir: agüela, ¿ vols que nos encarreguem nosatros de cuidar eixe
arbret?.
L'agüela va accedir a lo que les netes volien i des d'aquell
dia tingueren conte d'ell.
Estaven entusiasmades: el regaven, l'abonaven,
el cavaven, li llevaven les fulles seques i, com si fora un ser inteligent,
tenien en ell les grans converses; "Estas malet, ya voras com te posem bo,
seras l'arbre mes guapo de tots" li dien continuament.
L'arbre coneixia
a les bones veïnes i les agraia tot lo que feen per ell.
Els parlava en
un llenguage que elles no sentien, i els dia: "¡ Gracies, bones veïnes¡ si
no fora per vosatros yo m’hauria mort, gracies, gracies.
Les veïnes, per sa part, seguien parlant en l'arbre i li dien: ¡Pobre
arbret, ¿qué seria de tú sense nosatres? Ya t'haveres mort.
Pero no
patixques que, entres nosatres estigam aci, no t'ha de faltar res".
¡ L'arbre contestava: gracies, gracies, per tot lo que feu per mi, un dia o
atre vos ho pagare!.
L'arbre salvà la pell aquell estiu, i passà
l'hivern quetet, i cuan torna la primavera, el Sol parla: arbre germa,
tú estas debil i malalt, pero yo te curare, yo soc el mege posat per la
Naturalea per a sanar la teua malatia".
I comenà a prodigar-li les
seues caricies, banys de llum i de calor, que el despertaren del somni
hivernal, i al contacte dels renovats besos del Sol, començà la seua
regeneracio en rames, fulles i flors, oferint l'espectacul mes placevol.
L’arbre no podia estar mes content, sobre tot, al vore que podia ser util
als viandants, que es paraven a la seua sombra als pardals, que posaven els
seus ditets sobre les rames, pagant-li en retafiles de cançons a les
abelletes,que chuplaven el nectar de les seues blanques flors, i a les
policromes palometes, que revolotejaven atra volta a son alrededor.
Encara va sufrir mes peripecies el nostre arbre, puix, una quadrilla de
chiquets, d'eixos que quan van pel camp no deixen fulla verda, portaven per
casualitat una corda bastant larga, i tingueren la l'ocurrencia de dir:
“ anem a caçar eixe arbre com si fora un cavall salvage de les pelicules de
cine”.
L'arbre, en una veu ininteligible els día: “Chiquets, no me feu
mal, que yo no vos perjudique en res, soc vostre amic, yo no me dedique mes
que a fer be, ¿ quin mal vos he fet, per a tractar-me aixina?".
Pero ells no entengueren el llenguage de l'arbret: rodejaren totes les
branques de l'arbre en la corda, el feren inclinar-se i al soltar-lo de
colp,li cascaren totes les flors.
Les veïnes que ho veren, van eixir en defença de l'arbre, pero quan
arribaren alli, els "pardals" ya havien alçat el vol.
Les veïnetes seguien cuidant de l'arbret i dient-li guapo, precios i no se
quantes coses mes.
Pero un dia, l'agüela es va quedar en casa molt
trista, i, no mes va anar a regar l'arbre una de les fadrinetes, en els ulls
plorosos. ¿Que passava?, Que l'atra germana estava maleta.
L’arbre va voler en aquella ocasio recompensar la bona obra que aquella
familia havia fet en ell, i va dir: no plores, chiqueta, ya sé lo que vos
passa, perque me ho hadit un pardalet: la teua germana esta mala, pero yo
la curare.
Cull un bon grapat de fulles de l'abre que durant tan de
temps esteu cuidant bull-les en un perol i dona-li a respirar el seu baf
a la malalta, que en aixo s'aliviara i poc a poc la febre se li'n anira.
¿ Per a qué vullc yo les fulles, si no es per a curar a una chiqueta que
tant ha fet per mi?.
Pren sense por totes les que vullgues, que a mi ya
me'n tornaran a eixir.
La chiqueta collia unes poquetes fulles, per a no
fer-li mal a l'abret, pero este insistia: cull-ne mes, cull-ne mes.
Ho feren com digue el bon amic: éste es queda casi sense fulles, tristet,
pero la chiqueta es va curar, en gran alegria de tots.
Al cap d'uns dies la malalta es va alçar del llit, i passada la
convaleixença, va tornar a regar l'arbret.
Bon día tingues, bon amic,
vinc a donar-te les gracies per les teues fulles, gracies a elles m'ha curat,
aci te porte un arruixador ple d’aigua fresqueta per a apagar la teua set.
L'arbre li va contestar que no fea falta que li donara les gracies, que ell
no havia fet mes que lo que devia, que si havia perdut les fulles,
atra volta li creixerien.
que no patira per aixo, i que com a
recompensa es tindria per ben pagat si ella li donava un bes ben fort.
Aixina ho feu la chiqueta: s'abraçà a l'arbre, l'ompli de besos, i al
rodejar-lo en sos braços, una llagrima calenta va surtir del seus ulls.
L'any sigüient tornà la primavera, i en la primavera, les fulles i les flors.
L’arbre se va refer. Ademes l'ixqueren molts refillols. I a la seua manera fon feliç.
La chiqueta es feu major, tingue novio, es casà, fon mare de dos filles i
un fill, i els tres anaven a jugar a la placeta, i, quan estaven suats,
acalorats i cansats, se sentaven en terra junt a la soca de l'arbre.
I tambe eren tot lo feliços que els permetia l'edat.
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.