La princesa orgulloseta.





En un palau real va naixer una princesa. Esta era de gran bellea i es criava en mig de l'admiracio i el voler de tota la cort, pero hi havia una fada malevola i envejosa de la felicitat de la familia real, la qual no podia consentir tanta felicitat, pel naiximent d'una princesa tan guapa.
Per lo que un dia es presenta en el palau real i digue a la familia: molt boniqueta és la vostra princesa, pero no podra anar mai per son peu.
La consternacio del rei i de la reina fon gran, i, havent consultat als sabis, de la cort, varen acordar cridar a una fada molt famosa que es dia Viviana, per a que els donara algun remei a tanta desgracia.
La fada Viviana, que perteneixia a la classe de les fades, bones, els va dir: prengau estes sabatetes , poseu-li-les a la princeseta i la vorèu caminar normalment, pero tingau la precaucio de que no les perga mái, perque sens elles no podra caminar.
Aixina ho feren , i al seu temps la princesa va dependre a caminar, pero havia de portar sempre posades les sabatetes que li va donar la fada.
La princesa no se llevava mai les sabatetes i a mida que anava adelantant en edat, creixia en vanitat i orgull.
Tornant-se insoportable. Son pare li va donar un escuder que l'acompanyara a qualsevol punt que vullguera anar, principalment als passejos. La princesa li va pendre mania al escuder i el desairava continuament.
Com era tan templat, la gent li fea molt de cas i aixo la princesa no podia tolerar-ho, perque en la seua vanitat creia que totes les atencions devien se per a ella.

Un dia la princesa va eixir a passejar acompanyada del seu escuder.
I, molt decidida com era, s'adelantava ad ell, posant-se en gran perrill perque al costat del cami hi havia un precipici.
L'escuder li dia a la princesa que no correguera tant, que podria caure en l'abisme, pero ella no li fea cas i anava saltant i corrent sens esme.
En cert moment tropeça en una pedra i li cau una sabata, la qual redola costa avall, la princesa va esclafir en un plor, perque a l'instant va vore que no podia caminar, i es va sentar en terra, perque ni dreta se podia sostindre.
L’escuder li va dir: princesa, no ploreu que yo ho arreglare.

En mig d'un gran perill, exposant-se de lo mes, l'escuder, baixant poc a poc, va rescatar la sabateta i li la va donar a la princesa, qui, al posar-se-la atra volta, pugue caminar.
La princesa continua el passeig sense novetat. Com va tindre tan de sobresalt, la princesa va compendre per fi que no es portava be en l'escuder, donant-li tants menyspreus, i des d'aquell dia el va tractar sempre en la consideracio que es mereixia, penedint-se de la seua vanitat i orgull.
La princesa li digue l'escuder: estic molt agraït a tú, per lo que has fet, exposant-te a tan gran perill.
I, l'escuder contesta: princesa, no he fet mes que complir en el meu deure, i soc molt feliç d'haver pogut fer-li este servici a la meua senyora.




Artana Estiu 1998

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.