El porqut imaginari.



Era una familia molt pobreta. Els armaris estaven sempre buits.

Menjaven de qualsevol manera, si lo que feen era menjar, els chiquets patien mes fam que un mestre d' escola dels d'abans.

Quan tenien que anar-se'n al llit sense sopar, cosa molt freqüent, l’agüelo era el encarregat de contar-los una historieta que els agradara i s'en anaren a gitar-se sense protestar.

L'historieta o conte era sempre la mateixa; comprarém un cerdet, el tancarém en la porquereta i, en no meres, en unes abellotes, unes garrofetes, pinyol d'oliva i les sobres dels menjars que tiren els veins, el tindrém criat.

Quan s'haura fet gros, per San Marti, el matarém i farem botifarres d'arroç i de seba, llonganices, choriços; posarém els pernils i les panchadetes en sal baix d'una gran pedra, les tallades que queden, de magre i cansala, les fregirém i les guardarém en frito dins d'una gerreta, per anar menjant tot l' any.

¿ A tu, Vicentet, t'agraden les llonganices? ; “pos” a menjar llonganices.

Tu, Tonet, ¿ preferixes les botifarres? "pos" a menjar-te un rastre de botifarres.

Tu, Tereseta, ¿ t'estimes mes el llomello fregidet en tomateta? '"pos" a menjar llomello i mullar la tomateta!.

I aixina, una nit i atra, l’agüelo anava enganyant als netets i conseguint que s'en anaren al llit plens d' ilussions.

Pero una nit, per poc hi ha una tragedia. Quan l'agüelo estava acabant el conte, a l'arribar a la distribucio del porquet, segons les preferencies de cadascu, dels chiquetes, a Vicentet se li ocorregue dir: yo tambe vull mullar. Tereseta que se ho sent, saltá com una vibora dient: tu no mullaras.

La que se armà: que si mullaras, que si no mullaras. Vicentet agarrà del monyo a Tereseta i si no els agüeren despartit, li haguera arrancà els cabells.

L’Agüelo ho arreglà tot dient: deixa’l que mulle, Tereseta, deixa a Vicentet que mulle.




Artana Estiu 1995

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.