Era un home que tenia una bona hacienda, de la qual, quan se va fer vell, va fer donacio als hereus, a totes passades, reservant-se per a sí nomes la casa en que vivia.
Al principi els hereus li feen cas, perque, l'herencia encara estava fresqueta, pero poc a poc, a mida que transcorria el temps, anaven distanciant-se d'ell, i a la fi l'arrimaren com si fora un gos; solament una nebodeta anava per sa casa a vore'l de quan en quan per si necessitava alguna cosa i consolar-lo de la amarga soletat que patia.
El vell, qui passava molt de temps pensant, va discurrir una estratagema ingeniosa per a que els hereus tornaren al solc, al cami de la gratitut.
Quan calculava que la neboda aniria a visitar-lo ,se tancava dins d'un quarto i se posa va a fer ruidets de diners, com si en tinguera molts, quan no fea mes que sonar sempre les mateixes monedes.
La neboda al cap d'uns dies que des de fora sentia el ruïdo metalic, va reportar la noticia al atres hereus: " el tio es veu que encara esta ric, perque yo el senc contar molts diners" va dir la chica.
Si voleu cerciorar-vos, vingau i escolteu. Els hereus ho van comprovar i, convençuts de que el tio encara tenia una fortuna amagada, des d'aquell dia començaren a visitar-lo i camboyar-lo, interessant-se en que res li faltara.
El tio cantinuava tancant-se tots els dies en el quarto i entretenit-se
en fer sonar els diners, els quals guardava tancats baix clau en el caixo de
la taula escrivania. Aixina va anar transcurrint el temps hasta el dia en
que el vell se va morir. Quan els hereus, despres de disposar-li un soterrar
lluit, anaren a buscar el tesor del tio amagat en el caixo de la taula, se
encontraren un envoltori, i al desembolicar-lo veren que contenta una massa
de fusta i un paperet en el que hi ha vi a escrita esta llegenda: "al qui
donacio en vida faça, que li esclafen el cap en esta massa".
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.