¿Tots iguals?.



En els pobles tenen la pretensio de qué quan un tio es mor sense tindre fills, tots els nebots han de ser iguals en l'herencia.

Quan a l'obrir el testament d'algun tio descobrixen que este ha millorat a algu o li ho ha deixat tot a algun nebot, comencen les discordies, odis i rencors, que duren tota la vida.

El tio Vicentet era ya d'edat avançada i en apariencia pobre, i vivia a soles des de que es van morir les germanes en companyia de les quals vivia.

Tenia molts nebots i nebodes, pero ningu el va valer arreplegar en sa casa quan ho va intentar.

Ningu podia recibir-lo, tot eran inconvenients: la casa era chicoteta, tenien molts, chiquets, la dona no, ”estava mai en casa”, etc.

Pero entre els hereus hi havia una neboda, de mes bons sentiments, que va tindre llastima del tio vellet i va voler cuidarse d'ell, en la condicio que va posar el tio Vicentet de no eixir de sa casa.

Alli se'n va anar a viure la neboda Marieta, i el cuiudava com un saler: ell par sa part era de lo mes asseat i pacific, i no movia pols ni remoli, i li donava a la neboda casi tota la pensio que cobrava de la vellea.

El tio Vicentet, agraït a la seua neboda, un dia se'n va anar a la notaria i va fer testament fent-la heredera universal: li deixava la casa en tot lo que hi haguera dins.

Al morir el tio , els nebots van pendre molt a mal que Marieta ho heretara tot, perque be que se ho havia guanyat i el tio era tan pobret que no tenia mes que la caseta en que vivia.

Pero es va donar la casualitat que un dia Marieta, registrant per dalt de casa, es va trobar en una arca vella plena, de trastos, una bosseta de cuiro plena de florinets i dobletes d’or.

A partir d'aquell dia, Marieta va ser una rica; Premi al sacrifici i a la caritat.




Artana Estiu 1991

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.