Vicentica, el gosset i el loro.





En el carrer major de la ciutat vivia el senyor regidor en companyia, de la seua senyora i de la seua filla Vicentica.
Era Vicentica una chiqueta molt guapa, de nou anys d'edat, de cabells dorats, que li caien, en trenes llargues i sedoses: els seus ulls, blau-cel, la cara, radiant d'alegria i d'inocencia, i tota ella modelada com una nina de porcelana de Paris.
Sa mare la vestia en gust. Ella estava mimada i era caprichosa. Sos pares veent-la tan graciosa, se la miraven i no se la veen.
Sa mare, quan: la contemplava tan encantadora, exclamava: "me la menjaria", i l'omplia de besos. Li donaven tots els gusts i accedien a tots els seus caprichos.
Un dia passant Vicentica pel mercat va vore una parada en que venien gossos, en va vore u que li agradava i va conseguir que son pare li'l comprara.
Se l'emportÓ a casa i passava la vida jugant en ell, li va posar per nom "Chin- chin" i tots els dies el traţa a passejar al parc.
Un atre dia va passar per davant d'una atra parada a on venien pardalets, se va encaprichar d'un loro, i son pare li'l va comprar.
Se lĺemportÓ a casa i es pasava el dia ensenyant-li a parlar, oblidant-se del, gosset.
El Chin-chin va compendre les preferencies de Vicentica pel loro, i anava trist, baixant el cap i el rabo, ple de cels del loro, Vicentica ya no portava el gos a passejar, nomes s'ocupava del loro.
Va conseguir amaestrar-lo i la seguia alli aon anava i no se li'n fugia.
Tambe la seguia el gosset, pero a distancia i en el cap i el rabo cachos.
Un dia d'hivern va amaneixer bo, fea solet i no molt de fret Vicentica va voler anar a passejar al parc, emportant-se el lloro en una gabieta i uns esquis baix lo braš.
El gosset seguia anant avant i arrere posant-se a vegades entre peus, i recibint algun puntapeu de la seua ama.
Arriben al parc, i l'estany tenia per damunt una capa grossa de gel.
Vicentica obri la gabieta i deixa al loro en llibertat, i este, pagat de vore's lliure en mig de gats, gossos i arbres tan alts, comenšÓ a revolotejar, fent sempre cap al punt de partida.
El gosset, pel contrari sempre estava pendent de la seua ama, fent-li calantoines, i mirant com esta s'amania els esquis, se'ls posa va, i entrava en el llac per a patinar, sense fer-li cas a ell.
Pero va succeir que la superficie de la bassa no tenia el grossor ni la consistencia que ella esperava, i, quan estava dins, la penca de gel se va trencar com un cristal i Vicentilca s'afonava.
Per mes que bracejava, no podla eixir de l'estany, tot lo mes que va poder fer va ser agarrar-se a unes mates d'herba que hi havia a un costat.
Si se soltava, era precis ofegar-se, i si continuava allÝ, s'havera mort congelada.
Al vore's tan apurada Vicentica miraba al loro demanant-li auxili, i el loro ni s'enterava de lo que estava passant.
Pero a Vicentica se li va acorrer parlar-li al gos, dient-li: íves, crida gent! i el gos, que es un animal inteligent, ho va compendre i se'n va anar al passeig central del parc, aon estava el guardia, i mossegant-li els pantalons i a estirons, va conseguir que el guardia el seguira a lĺestany.
Al vore a Vicentica ,el guardia va poder salvar-la d'aquell, perill tan gran.
Ella, agraida a partir d'aquell dia fon mes atenta en el gos, perque va compendre que este es l'animal mes amic de l'home, i en esta ocasio li havia salvat la vida.




Artana Estiu 1995

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.