En el carrer major de la ciutat vivia el senyor regidor en companyia, de
la seua senyora i de la seua filla Vicentica.
Era Vicentica una chiqueta
molt guapa, de nou anys d'edat, de cabells dorats, que li caien, en trenes
llargues i sedoses: els seus ulls, blau-cel, la cara, radiant d'alegria i
d'inocencia, i tota ella modelada com una nina de porcelana de Paris.
Sa mare la vestia en gust. Ella estava mimada i era caprichosa. Sos pares
veent-la tan graciosa, se la miraven i no se la veen.
Sa mare, quan:
la contemplava tan encantadora, exclamava: "me la menjaria", i l'omplia de
besos. Li donaven tots els gusts i accedien a tots els seus caprichos.
Un dia passant Vicentica pel mercat va vore una parada en que venien
gossos, en va vore u que li agradava i va conseguir que son pare li'l
comprara.
Se l'emportà a casa i passava la vida jugant en ell, li va
posar per nom "Chin- chin" i tots els dies el traîa a passejar al parc.
Un atre dia va passar per davant d'una atra parada a on venien pardalets,
se va encaprichar d'un loro, i son pare li'l va comprar.
Se l’emportà
a casa i es pasava el dia ensenyant-li a parlar, oblidant-se del, gosset.
El Chin-chin va compendre les preferencies de Vicentica pel loro, i anava
trist, baixant el cap i el rabo, ple de cels del loro, Vicentica ya no
portava el gos a passejar, nomes s'ocupava del loro.
Va conseguir amaestrar-lo i la seguia alli aon anava i no se li'n fugia.
Tambe la seguia el gosset, pero a distancia i en el cap i el rabo cachos.
Un dia d'hivern va amaneixer bo, fea solet i no molt de fret Vicentica va
voler anar a passejar al parc, emportant-se el lloro en una gabieta i uns
esquis baix lo braç.
El gosset seguia anant avant i arrere posant-se a
vegades entre peus, i recibint algun puntapeu de la seua ama.
Arriben al
parc, i l'estany tenia per damunt una capa grossa de gel.
Vicentica
obri la gabieta i deixa al loro en llibertat, i este, pagat de vore's
lliure en mig de gats, gossos i arbres tan alts, començà a revolotejar,
fent sempre cap al punt de partida.
El gosset, pel contrari sempre
estava pendent de la seua ama, fent-li calantoines, i mirant com esta
s'amania els esquis, se'ls posa va, i entrava en el llac per a patinar,
sense fer-li cas a ell.
Pero va succeir que la superficie de la bassa
no tenia el grossor ni la consistencia que ella esperava, i, quan estava
dins, la penca de gel se va trencar com un cristal i Vicentilca s'afonava.
Per mes que bracejava, no podla eixir de l'estany, tot lo mes que va
poder fer va ser agarrar-se a unes mates d'herba que hi havia a un
costat.
Si se soltava, era precis ofegar-se, i si continuava allí,
s'havera mort congelada.
Al vore's tan apurada Vicentica miraba al
loro demanant-li auxili, i el loro ni s'enterava de lo que estava
passant.
Pero a Vicentica se li va acorrer parlar-li al gos,
dient-li: ¡ves, crida gent! i el gos, que es un animal inteligent, ho
va compendre i se'n va anar al passeig central del parc, aon estava el
guardia, i mossegant-li els pantalons i a estirons, va conseguir que el
guardia el seguira a l’estany.
Al vore a Vicentica ,el guardia va
poder salvar-la d'aquell, perill tan gran.
Ella, agraida a partir
d'aquell dia fon mes atenta en el gos, perque va compendre que este es
l'animal mes amic de l'home, i en esta ocasio li havia salvat la vida.
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.