No fa d'áço molts anys, existia la costum en els centres d'ensenyança,
d'utilisar per als examens de fi de curs el sistema de les boles.
L'alumne traia d'un saquet una o tres boles numerades, segons els casos,
i les deixava damunt la taula o, si no era mes que una , li la donava en la
ma al professor. A voltes éste era benevol i de les tres boles li deixava al
alumne que triara la que vullguera per a contestar la lliço coresponent.
Una vegada un alumne ana a examinar-se a l'Instltut d'Ensenyança Mija (aixina s'anomenven abans els instituts de bachillerat). Entrá en l'aula en que examinaven - els examens eran publics-, i se sentá a esperar que el cridaren. Arribat el moment, el criden i, a una indicacio del president, s'assenta en una cadira davant del tribunal i el president li oferix el saquet de les boles numerades, li diu que en traga una.
L'alumne que nomes sabia una lliço, en tota sa cara dura, canta:
"la tretze" , i torna rapidament la bola a la bosseta. El professor
l'advertix: la bola me la té que donar a mí per a que yo la veja".
L'alumne trau una atra bola, i... la mateixa operacio: i al vore que no
es la lliço que ell ha estudiat, , canta: "la tretze" , i simulant que ha
fa sense voler, tira atra volta la bola dins del saquet.
El professor l'avisa par segon vegada que a bola li la done a ell i no
la deposite en la bosseta. L'alumne es disculpa, trau una atra mira i li
la oferlx al professor. Y " ! quina casualitat! , l'alumne, ple de
satisfaccio, exclama: yupi, la tretze !
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.