En Valencia hi havia un estudiant de Medicina que no acabava mai la carrerra a pesar de que era inteligent y no li faltava mes que una assignatura. en la que sempre tropeçava. I aço per culpa seua, ya que se ho passava molt be en la capital. A on no faltava mai a cap classe de diversio, en perjui dels estudis, en els que no donava colp.
Pero eixa conducta era intencionada perque Joanet -eixe era el seu nom- sabia que en acabar la carrera tindria que anar-se'n a un poble a eixercir la professio de mege, entremig de gent senzilla, i canviaria la bona vida que es donava en la capital, per una atra vida mes monotona i sense diversions.
Per aixo, quan venien els examens ,o no es presentava, o si se presentava li donaven carabasses.
Joanet, des de que faltaren sos pares estava a carrec de un tio que fea de tutor i li pagava la carrera. Este tio estava un poc escamat de vore que el seu nebot no acabava mai la carrera i li pregutava cóm era que no aprovava mai la assignatura que li quedava. Joanet responia que ell sempre contestava en els examens, pero que el professor li tenia mania i no l'aprovava mai.
El tio de Joanet, que per cert tenia molt mal geni, no estava massa conforme en lo que li dia el seu nebot, i estava hasta la coroneta de vore que passaven els anys i el seu nebot no acabava mai els estudis.
Un día li va parlar claret: est any, Joanet, yo anire personalment a vore cóm te examines, i aixina sabre si contestes o no a les preguntes que te fan.
Joanet, al coneixer la determinacio de son tia va pensar: aci hi ha que inventar alguna cosa per a evitar les bastonades de mon tio, perque yo no estic dispost a deixar Valencia i anar-m'en de mege a un poblet. ¿Qué fare? I, pensat i fet, ingenios com tots els estudiants, s’en va a a casa del professor, qui el va recibir en eixa simpatia secreta en que els professors solen mirar als estudiants travessos.
L'estudiant va ser franc: senyor professor- va dir -, yo no vinc a demnar-li que m’aprove, sino tot lo contrari: vull que me torne a suspendre. No mes vull que mon tio veja que yo sí que conteste en els examens, perque si no conteste, com es tan violent, me donará una paliça que'm baldará.
El professor se va fer carrec de la situacio i, molt amable, li va triar una lliço del programa per a que se la estudiara, dient que era la que li preguntaria. Y a continuacio el va despedir en un apreto de mans.
Per fi va arribar el dia dels examens, i el nostre estudiant va compareixer davant del tribunal. A una indicacio del president se va assentar i va obrir el programa. El professor el va reconeixer i, recordant la seua promessa li diu a Joanet: lliço tretze. L'alumne escomençá a girar pagines del programa, avant i arrere, repetint "lliço tretze, lliço tretze,.. el ossos del cos huma, els ossos del cos huma.." El professor al vore'l tan torbat li diu : ¿ no es eixa la lliço en que varem quedar?
I Joanet ingenuament
contesta: Si, seyor professor, per es que mon tio no ha vengut.
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.