L'obediencia a miges.



Un pare tenia tres filles: Maria, Teresa i Cristina. Les tres eren bones chiquetes pero les tres tenien el mateix defecte: que no feen mai les coses quan les manaven, Maria sempre dia: "ara no puc". Teresa sempre volia que la faena li la manaren a un atra, Cristina sempre tenia que anar a un lloc o atre, i en aquell moment no podia.

Un dia el pare va vore que els pantalons li venien un poc llarcs i era qüestio d’acurtar-los una miqueta. Cridà a Maria: Marieta, ¿ tu no seras tan amable d'acurtar-me uns ditets els pantalons , que me venen un poc llarcs? Contestacio de Marieta "ara no puc". Se dirigís a Tereseta: Tere, ¿ tu no m'acurtaras dos dits els pantalons, que me venen una miqueta llarcs? Contestacio de Teresetra: sempre me ho manen tot a mi que estic carregada de faena, ¿ per qué no es ho mana a les atres?.

Se’n va a Cristina. Cristineta, per favor,¿ tu no m'acurtaras els pantalons dos ditets, que el sastre me'ls ha fet un poquet llarcs? Contestacio de Cristineta: pare, no puc, perque ara vaig a comprar a la plaça, i tinc faena tot el mati.

Resultat: que el pare , tot disgustat, ix al carrer en els mateixos pantalons que portava , dient: es igual, total, per a anar a missa i vindre. Ahi està propet.

Mentrestant les filles van anar reflexionant: Maria va pensar: pobre mon pare, a tot li dic que no; i li acurta dos dits el pantalo.

Teresa reflexiona: pobre mon pare, tan bo que es, que nos dona tots els gusts, i lo malament que li correponem; vaig a retallar-li els pantalons¡ i els acurta dos ditets.

Finalment, Cristina, va pensar: sempre envie a mon pare al rei que fa quinze; li retallare els dos dites que vol que li acurte el pantalo: i li talla els camals dos o tres ditets.

Per la "vespra" el pare va pensar: encara que els pantalons siguen un poc llarcs, com es dia de festa, els estrenare: tot sera qûestio de pujar-me'ls ben amunt i apretar el cinturo. Va a posar-se'ls i es dona conte de que els pantalons li venen a mija cama.

¡Lo que fa l'obediencia a miges!.




Artana Estiu 1994

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.